1. El sistema operatiu
1) Segons la funció que tingui. Un sistema operatiu és el suport lògic que controla el funcionament de l’equip físic.
2) Des del punt de vista de l’usuari. Un sistema operatiu és un conjunt de programes i funcions que amaguen els detalls del maquinari, donant a l’usuari un camí senzill i flexible d’accés al sistema.
3) Des del punt de vista del gestor de recursos. Un sistema operatiu és l’administrador de recursos oferts pel maquinari per obtenir un rendiment eficient.
4) Des del punt de vista del sistema i d’operació. Un sistema operatiu és el conjunt de programes relacionats entre ells que contribueixen al fet que l’ordinador faci correctament la seva feina.
5) En funció de la comoditat i l’eficiència. Un sistema operatiu és un conjunt de programes que actuen com a intermediaris entre l’usuari i el maquinari de l’ordinador, i el seu propòsit és proporcionar l’entorn en què l’usuari pot executar programes. Així doncs, l’objectiu principal d’un sistema operatiu és aconseguir que el sistema de computació s’utilitzi de manera còmoda, i l’objectiu secundari és que el maquinari del computador s’utilitzi de manera eficient.
6) Des del punt de vista de comunicació entre l’usuari i el maquinari. Un sistema operatiu és un conjunt de programes que controlen l’execució de programes d’aplicació i actuen com una interfície entre l’usuari i el maquinari d’un computador. Així doncs, un sistema operatiu explota i administra els recursos de maquinari del computador amb l’objectiu de proporcionar un conjunt de serveis als usuaris del sistema.
2. Procés. Gestió del maquinari
La gestió dels recursos del sistema la fa un conjunt de programes anomenats programes de control que resideixen a la memòria de manera transitòria o permanent. El conjunt de programes de control és el que forma realment el sistema operatiu.
Els programes de control es divideixen en tres grups fonamentals:
1) Gestió del maquinari del sistema
a) Nucli
• Rutines d’interrupció
• Gestió del processador
• Rutines d’obrir i tancar
b) Gestió de la memòria
c) Gestió de l’E/S
2) Gestió de dades i arxius
3) Gestió de feines
a) Gestió de recursos
b) Gestió de feines
• Planificació a llarg termini (planificació de tasques)
• Planificació a mitjà termini
• Planificació a curt termini (planificació del processador)
El nucli del sistema operatiu controla totes les operacions que impliquen processos i representa només una petita part del codi de tot el sistema operatiu, però que es fa servir àmpliament. Es troba a la memòria principal.
Els processos d’interrupció s’inclouen al nucli, ja que han de ser ràpids (especialment en multiusuari) per optimitzar l’ús dels recursos del sistema i subministrar temps de resposta acceptables als usuaris interactius.
El nucli del sistema operatiu generalment fa les funcions següents:
1) Manipulació d’interrupcions
2) Creació i destrucció de processos
3) Canvi d’estats de processos
4) Distribució
5) Suspensió i represa de processos
6) Sincronització de processos
7) Comunicació entre processos
8) Manipulació de blocs de control de procés
9) Suport d’activitats d’E/S
10) Suport de l’assignació i desassignació d’emmagatzematge
11) Suport del sistema d’arxius
12) Suport de mecanismes de crida/retorn al procediment
13) Suport de certes funcions estadístiques del sistema
3. Gestió de treballs. Gestió de dades i arxivament.
Altres programes de control del sistema operatiu, com per exemple la gestió de la memòria, dels dispositius
d’E/S, dels arxius i els directoris, i de la seguretat i protecció.
1 Gestió de la memòria
... implica, entre altres tasques, les següents:
• Portar un registre de les zones que estan lliures (és a dir, que no són utilitzades per cap procés), i de les que estan ocupades i per quins processos.
• En sistemes en què no tots els processos, o no tot el codi i les dades d’un procés, s’ubiquen a la memòria principal, molt sovint s’ha de passar part o la totalitat del codi i les dades d’un procés de memòria a disc o viceversa, i és el sistema operatiu el responsable d’aquesta tasca.
2 Gestió d’E/S
El control de les operacions d’E/S és una altra de les funcions del sistema operatiu que serveixen per facilitar la utilització dels diferents dispositius que formen l’ordinador.
Els dispositius que permeten l’intercanvi d’informació entre el processador i la memòria són els dispositius perifèrics.
Una de les funcions principals d’un sistema operatiu és el control de tots els dispositius d’E/S d’un ordinador. En concret:
• Enviar ordres als dispositius.
• Detectar les interrupcions.
• Controlar els errors.
• Proporcionar una interfície entre els dispositius i la resta del sistema amb les característiques següents:
– Ha de ser senzilla i fàcil d’utilitzar.
– Ha de ser la mateixa (preferentment) per a tots els dispositius (independència del dispositiu).
L’evolució de les funcions dels dispositius d’E/S la podem resumir tal com segueix:
1) Inicialment, el processador controlava directament els dispositius perifèrics.
2) Posteriorment, quan un controlador o mòdul d’E/S s’incorpora a un sistema, tenim el següent:
a) El processador utilitza E/S programada sense interrupcions.;
b) El processador es comença a aïllar de les particularitats dels dis-
positius (controladors o drivers).
3) Comença la utilització d’interrupcions: el processador no consumeix temps a esperar que acabin les operacions.
4) Posteriorment, els dispositius comencen a controlar l’accés a la memòria amb l’aparició del DMA: es podia moure un bloc de dades a la memòria o des d’aquesta sense que hi hagués d’intervenir el processador.
5) El mòdul d’E/S evoluciona i passa a ser un processador separat amb el seu propi joc d’instruccions específiques per a E/S. Això permet al processador determinar un conjunt o seqüència d’instruccions (operacions que s’han de fer) i que serà interromput només quan hagi acabat la seqüència completa.
6) Posteriorment, el mòdul d’E/S evoluciona i passa a ser un ordinador independent amb la seva pròpia memòria local.
3 Gestió dels arxius i els directoris

Cada procés necessita emmagatzemar gran quantitat d’informació al seu espai d’adreces virtuals, la qual cosa provoca alguns problemes:
• Grandària escassa per a moltes aplicacions
• Informació condicionada pel procés
• Informació no compatible entre processos
La solució és que la informació sigui independent dels processos que la manipulen.
Necessitem emmagatzemar la informació i, per tant, ens calen uns certs requisits en els dispositius d’emmagatzematge:
• Gran capacitat d’emmagatzematge d’informació a llarg termini.
• Informació no volàtil al procés que la utilitza.
• Els diversos processos han de poder accedir concurrentment a la informació.
• Varietat de mitjans on poder emmagatzemar la informació: discos magnètics, cintes magnètiques, discos òptics, etc.
4 La seguretat i la protecció
L’evolució dels ordinadors i de les comunicacions en les darreres dècades ha fet més accessibles els sistemes informàtics i ha incrementat els riscos relacionats amb la seguretat.
La vulnerabilitat de les comunicacions de dades és un aspecte clau de la seguretat dels sistemes informàtics; la seva importància és cada vegada més gran a causa de la proliferació de les xarxes d’ordinadors.
Cada vegada més es demana un elevat nivell de confidencialitat de les dades administrades pels sistemes informàtics (en són exemples el correu personal, la transferència de fons, el control del trànsit aeri, el control d’implants mèdics, etc.), i que els sistemes funcionin ininterrompudament i sense problemes.
La simple seguretat física resulta insuficient davant la possibilitat d’accés mitjançant equips remots connectats.
La tendència és que els sistemes siguin més assequibles i fàcils d’utilitzar, però la facilitat amb vista a l’usuari pot implicar un augment de la vulnerabilitat. El nivell de seguretat que s’ha de proporcionar depèn del valor dels recursos que cal assegurar.
S’han d’identificar les amenaces potencials, que poden procedir de fonts malicioses o no. Per tot això cal establir el següent:
a) Requisits de seguretat. Els requisits de seguretat d’un sistema donat defineixen el que significa la seguretat per a aquest sistema. Els requisits serveixen de base per determinar si el sistema implementat és segur:
• Sense una sèrie de requisits precisos, té poc sentit qüestionar la seguretat d’un sistema.
• Si els requisits estan dèbilment establerts, no diuen gaire sobre la veritable seguretat del sistema.
b) Un tractament total de la seguretat. Inclou aspectes de la seguretat de l’ordinador diferents dels de la seguretat del sistema operatiu:
• La seguretat externa ha d’assegurar la instal·lació informàtica contra intrusos i desastres, com incendis i inundacions. Un cop concedit l’accés físic al sistema operatiu, s’ha d’identificar l’usuari abans de permetre-li l’accés als recursos. És el que s’anomena seguretat d’interfície de l’usuari.
• La seguretat interna tracta els controls incorporats al maquinari i al sistema operatiu per assegurar la confiança, l’operativitat i la integritat dels programes i les dades.
El sistema operatiu com a administrador dels recursos del sistema es caracteritza pel següent:
• Compleix una funció molt important en la instrumentació de la seguretat.
• No engloba tots els aspectes de la seguretat.
• Ha de ser complementat amb mesures externes al sistema operatiu.
4. Programes d’utilitat. Programes de servei

Hi ha programes de procés indispensables per garantir un bon funcionament del sistema informàtic d’una empresa. Se’n podrien fer moltes divisions, però la més intuïtiva seria diferenciar entre programes d’utilitat per a l’administrador i programes de servei.
4.1. Programes d’utilitat
Hi ha molts programes d’utilitat, però només veurem aquells que de segur que farem servir, que són les còpies, la recuperació de còpies i la formatació.
4.1.1. Còpies
Una de les tasques més importants que ha de fer un administrador de sistema és poder garantir la seguretat de les dades d’un sistema informàtic. Per això, s’han de planificar, programar i executar còpies de seguretat de les dades que, en cas de pèrdua, fortuïta o intencionada, es puguin restaurar com més aviat millor i sense errades.
El procés de fer còpies de seguretat regularment és una feina senzilla que ens permetrà restaurar les dades que poden tenir errades degudes a caigudes de tensió, virus i altres accidents
Per fer les còpies a la nostra empresa, haurem de seguir els passos següents: primer haurem de planificar, després veurem l’estratègia que farem servir i, finalment, en determinarem l’abast.
4.1.2. Restauració de còpies de seguretat
La restauració de dades perdudes o incorrectes és vital per a qualsevol empresa i per aquest motiu fem les còpies de seguretat. Per tal de ferho d’una manera correcta i ràpida, cada planificació de còpies de seguretat ha de tenir associada una planificació de restauració de les dades, i també documentació complementària de tot el procés.
Normalment els programes que fan les còpies de seguretat porten inclòs el procés de restauració de les dades.
Vegem els passos més importants que hem de seguir per restaurar les còpies de seguretat.
En primer lloc, hem de definir l’estratègia que seguirem. Si el temps de restauració és crític, haurem de fer còpies normals i diferencials; així el temps de fer les còpies serà més llarg, però per restaurar-les només cal-
drà agafar la darrera còpia normal i la darrera còpia diferencial. Si, per contra, és crític el temps de còpia, farem la còpia normal i després, les incrementals.
En segon lloc, haurem de fer restauracions de prova periòdicament. Així ens podrem adonar d’errades que potser no hem tingut en compte comparant les dades de la restauració amb les de l’original.
En tercer lloc, hem de mantenir una bona documentació de la programació de les còpies de seguretat, arxivant-ne els registres, que són una relació dels continguts d’aquestes còpies. D’aquesta manera, podrem localitzar ràpidament les dades que necessitem restaurar sense haver d’anar consultant els catàlegs de cada còpia.
Finalment, haurem de fer un calendari on constin els dies que es fan les còpies i de quins dispositius es fan. A més, hem de retolar les cintes perquè es puguin localitzar de manera ràpida i clara.
4.1.3. Formatació
Abans d’utilitzar per primer cop un dispositiu d’emmagatzematge, sempre s’ha de formatar.
La formatació prepara la unitat perquè es pugui entendre amb el sistema operatiu triat; és a dir, permetrà emmagatzemar arxius i esborrarà totes les dades que contingui.
Normalment el sistema operatiu detecta si hi ha una unitat que no té la formatació correcta i dóna la possibilitat que aquesta es faci. (Recordeu, però, que en fer-ho perdreu totes les dades que tingueu en aquell dispositiu.)
4.2. Programes de servei
En aquest subapartat veurem les eines bàsiques que necessita qualsevol usuari d’informàtica per executar la seva feina.
4.2.1. Programes d’edició
Els programes d’edició són programes que ajuden a editar programes i a modificar-los. Cada arxiu té el seu propi format i un editor específic amb què es pot modificar, encara que n’hi ha que accepten diferents formats. Els més comuns són els editors, que permeten modificar i/o crear documents o codis font dels programes.
Els sistemes operatius inclouen editors, encara que són una mica rudimentaris.
4.2.2. Programes traductors, muntadors i depuradors
Els programes traductors (compiladors) tradueixen el codi font d’un programa desenvolupat en un llenguatge de programació a un codi de baix nivell que sigui executable per part de la màquina directa-
ment, anomenat llenguatge de màquina.
El primer pas és passar el programa fet amb llenguatge d’alt nivell (com C, C++, Java, etc.) a un llenguatge de màquina (normalment binari, és a dir, 0 i/o 1), que és un llenguatge que la màquina entén directament.
Aquest primer pas el fa el muntador. Hi ha compiladors específics per a cada llenguatge.
Després haurem d’enllaçar diferents parts d’un programa, pas que també fa el muntador (enllaçador o linker), i finalment s’executa el programa a la màquina.
Una vegada executat el programa, pot ser que no faci el que nosaltres volíem que fes. Això requereix una anàlisi més acurada: necessitem depurar el programa amb un depurador (debugger).
Els depuradors van executant sentència a sentència el programa que s’ha de depurar i miren el resultat que genera, i així podem veure en què ens hem equivocat. També s’hi poden afegir punts d’aturada, és a dir, que el programa s’executi fins a un punt que hem definit i mirar el contingut dels registres en aquell punt per veure si contenen els resultats esperats o no.
4.2.3. Programes gestors de bases de dades
Un programa gestor de bases de dades és un programa que facilita a l’usuari l’administració, l’ús i la gestió de les dades que formen part d’una base de dades. La seva missió és ocultar l’organització interna de la base de dades i donar eines a l’usuari perquè pugui generar informes, plantilles per afegir o editar dades, i gestionar recerques amb els seus gestors de recerca.
La gestió dels recursos del sistema la fa un conjunt de programes anomenats programes de control que resideixen a la memòria de manera transitòria o permanent. El conjunt de programes de control és el que forma realment el sistema operatiu.
Els programes de control es divideixen en tres grups fonamentals:
1) Gestió del maquinari del sistema
a) Nucli
• Rutines d’interrupció
• Gestió del processador
• Rutines d’obrir i tancar
b) Gestió de la memòria
c) Gestió de l’E/S
2) Gestió de dades i arxius
3) Gestió de feines
a) Gestió de recursos
b) Gestió de feines
• Planificació a llarg termini (planificació de tasques)
• Planificació a mitjà termini
• Planificació a curt termini (planificació del processador)
El nucli del sistema operatiu controla totes les operacions que impliquen processos i representa només una petita part del codi de tot el sistema operatiu, però que es fa servir àmpliament. Es troba a la memòria principal.
Els processos d’interrupció s’inclouen al nucli, ja que han de ser ràpids (especialment en multiusuari) per optimitzar l’ús dels recursos del sistema i subministrar temps de resposta acceptables als usuaris interactius.
El nucli del sistema operatiu generalment fa les funcions següents:
1) Manipulació d’interrupcions
2) Creació i destrucció de processos
3) Canvi d’estats de processos
4) Distribució
5) Suspensió i represa de processos
6) Sincronització de processos
7) Comunicació entre processos
8) Manipulació de blocs de control de procés
9) Suport d’activitats d’E/S
10) Suport de l’assignació i desassignació d’emmagatzematge
11) Suport del sistema d’arxius
12) Suport de mecanismes de crida/retorn al procediment
13) Suport de certes funcions estadístiques del sistema
3. Gestió de treballs. Gestió de dades i arxivament.
Altres programes de control del sistema operatiu, com per exemple la gestió de la memòria, dels dispositius
d’E/S, dels arxius i els directoris, i de la seguretat i protecció.
1 Gestió de la memòria
... implica, entre altres tasques, les següents:
• Portar un registre de les zones que estan lliures (és a dir, que no són utilitzades per cap procés), i de les que estan ocupades i per quins processos.
• En sistemes en què no tots els processos, o no tot el codi i les dades d’un procés, s’ubiquen a la memòria principal, molt sovint s’ha de passar part o la totalitat del codi i les dades d’un procés de memòria a disc o viceversa, i és el sistema operatiu el responsable d’aquesta tasca.
2 Gestió d’E/S
El control de les operacions d’E/S és una altra de les funcions del sistema operatiu que serveixen per facilitar la utilització dels diferents dispositius que formen l’ordinador.
Els dispositius que permeten l’intercanvi d’informació entre el processador i la memòria són els dispositius perifèrics.
Una de les funcions principals d’un sistema operatiu és el control de tots els dispositius d’E/S d’un ordinador. En concret:
• Enviar ordres als dispositius.
• Detectar les interrupcions.
• Controlar els errors.
• Proporcionar una interfície entre els dispositius i la resta del sistema amb les característiques següents:
– Ha de ser senzilla i fàcil d’utilitzar.
– Ha de ser la mateixa (preferentment) per a tots els dispositius (independència del dispositiu).
L’evolució de les funcions dels dispositius d’E/S la podem resumir tal com segueix:
1) Inicialment, el processador controlava directament els dispositius perifèrics.
2) Posteriorment, quan un controlador o mòdul d’E/S s’incorpora a un sistema, tenim el següent:
a) El processador utilitza E/S programada sense interrupcions.;
b) El processador es comença a aïllar de les particularitats dels dis-
positius (controladors o drivers).
3) Comença la utilització d’interrupcions: el processador no consumeix temps a esperar que acabin les operacions.
4) Posteriorment, els dispositius comencen a controlar l’accés a la memòria amb l’aparició del DMA: es podia moure un bloc de dades a la memòria o des d’aquesta sense que hi hagués d’intervenir el processador.
5) El mòdul d’E/S evoluciona i passa a ser un processador separat amb el seu propi joc d’instruccions específiques per a E/S. Això permet al processador determinar un conjunt o seqüència d’instruccions (operacions que s’han de fer) i que serà interromput només quan hagi acabat la seqüència completa.
6) Posteriorment, el mòdul d’E/S evoluciona i passa a ser un ordinador independent amb la seva pròpia memòria local.
3 Gestió dels arxius i els directoris
Cada procés necessita emmagatzemar gran quantitat d’informació al seu espai d’adreces virtuals, la qual cosa provoca alguns problemes:
• Grandària escassa per a moltes aplicacions
• Informació condicionada pel procés
• Informació no compatible entre processos
La solució és que la informació sigui independent dels processos que la manipulen.
Necessitem emmagatzemar la informació i, per tant, ens calen uns certs requisits en els dispositius d’emmagatzematge:
• Gran capacitat d’emmagatzematge d’informació a llarg termini.
• Informació no volàtil al procés que la utilitza.
• Els diversos processos han de poder accedir concurrentment a la informació.
• Varietat de mitjans on poder emmagatzemar la informació: discos magnètics, cintes magnètiques, discos òptics, etc.
4 La seguretat i la protecció
L’evolució dels ordinadors i de les comunicacions en les darreres dècades ha fet més accessibles els sistemes informàtics i ha incrementat els riscos relacionats amb la seguretat.
La vulnerabilitat de les comunicacions de dades és un aspecte clau de la seguretat dels sistemes informàtics; la seva importància és cada vegada més gran a causa de la proliferació de les xarxes d’ordinadors.
Cada vegada més es demana un elevat nivell de confidencialitat de les dades administrades pels sistemes informàtics (en són exemples el correu personal, la transferència de fons, el control del trànsit aeri, el control d’implants mèdics, etc.), i que els sistemes funcionin ininterrompudament i sense problemes.
La simple seguretat física resulta insuficient davant la possibilitat d’accés mitjançant equips remots connectats.
La tendència és que els sistemes siguin més assequibles i fàcils d’utilitzar, però la facilitat amb vista a l’usuari pot implicar un augment de la vulnerabilitat. El nivell de seguretat que s’ha de proporcionar depèn del valor dels recursos que cal assegurar.
S’han d’identificar les amenaces potencials, que poden procedir de fonts malicioses o no. Per tot això cal establir el següent:
a) Requisits de seguretat. Els requisits de seguretat d’un sistema donat defineixen el que significa la seguretat per a aquest sistema. Els requisits serveixen de base per determinar si el sistema implementat és segur:
• Sense una sèrie de requisits precisos, té poc sentit qüestionar la seguretat d’un sistema.
• Si els requisits estan dèbilment establerts, no diuen gaire sobre la veritable seguretat del sistema.
b) Un tractament total de la seguretat. Inclou aspectes de la seguretat de l’ordinador diferents dels de la seguretat del sistema operatiu:
• La seguretat externa ha d’assegurar la instal·lació informàtica contra intrusos i desastres, com incendis i inundacions. Un cop concedit l’accés físic al sistema operatiu, s’ha d’identificar l’usuari abans de permetre-li l’accés als recursos. És el que s’anomena seguretat d’interfície de l’usuari.
• La seguretat interna tracta els controls incorporats al maquinari i al sistema operatiu per assegurar la confiança, l’operativitat i la integritat dels programes i les dades.
El sistema operatiu com a administrador dels recursos del sistema es caracteritza pel següent:
• Compleix una funció molt important en la instrumentació de la seguretat.
• No engloba tots els aspectes de la seguretat.
• Ha de ser complementat amb mesures externes al sistema operatiu.
4. Programes d’utilitat. Programes de servei
Hi ha programes de procés indispensables per garantir un bon funcionament del sistema informàtic d’una empresa. Se’n podrien fer moltes divisions, però la més intuïtiva seria diferenciar entre programes d’utilitat per a l’administrador i programes de servei.
4.1. Programes d’utilitat
Hi ha molts programes d’utilitat, però només veurem aquells que de segur que farem servir, que són les còpies, la recuperació de còpies i la formatació.
4.1.1. Còpies
Una de les tasques més importants que ha de fer un administrador de sistema és poder garantir la seguretat de les dades d’un sistema informàtic. Per això, s’han de planificar, programar i executar còpies de seguretat de les dades que, en cas de pèrdua, fortuïta o intencionada, es puguin restaurar com més aviat millor i sense errades.
El procés de fer còpies de seguretat regularment és una feina senzilla que ens permetrà restaurar les dades que poden tenir errades degudes a caigudes de tensió, virus i altres accidents
Per fer les còpies a la nostra empresa, haurem de seguir els passos següents: primer haurem de planificar, després veurem l’estratègia que farem servir i, finalment, en determinarem l’abast.
4.1.2. Restauració de còpies de seguretat
La restauració de dades perdudes o incorrectes és vital per a qualsevol empresa i per aquest motiu fem les còpies de seguretat. Per tal de ferho d’una manera correcta i ràpida, cada planificació de còpies de seguretat ha de tenir associada una planificació de restauració de les dades, i també documentació complementària de tot el procés.
Normalment els programes que fan les còpies de seguretat porten inclòs el procés de restauració de les dades.
Vegem els passos més importants que hem de seguir per restaurar les còpies de seguretat.
En primer lloc, hem de definir l’estratègia que seguirem. Si el temps de restauració és crític, haurem de fer còpies normals i diferencials; així el temps de fer les còpies serà més llarg, però per restaurar-les només cal-
drà agafar la darrera còpia normal i la darrera còpia diferencial. Si, per contra, és crític el temps de còpia, farem la còpia normal i després, les incrementals.
En segon lloc, haurem de fer restauracions de prova periòdicament. Així ens podrem adonar d’errades que potser no hem tingut en compte comparant les dades de la restauració amb les de l’original.
En tercer lloc, hem de mantenir una bona documentació de la programació de les còpies de seguretat, arxivant-ne els registres, que són una relació dels continguts d’aquestes còpies. D’aquesta manera, podrem localitzar ràpidament les dades que necessitem restaurar sense haver d’anar consultant els catàlegs de cada còpia.
Finalment, haurem de fer un calendari on constin els dies que es fan les còpies i de quins dispositius es fan. A més, hem de retolar les cintes perquè es puguin localitzar de manera ràpida i clara.
4.1.3. Formatació
Abans d’utilitzar per primer cop un dispositiu d’emmagatzematge, sempre s’ha de formatar.
La formatació prepara la unitat perquè es pugui entendre amb el sistema operatiu triat; és a dir, permetrà emmagatzemar arxius i esborrarà totes les dades que contingui.
Normalment el sistema operatiu detecta si hi ha una unitat que no té la formatació correcta i dóna la possibilitat que aquesta es faci. (Recordeu, però, que en fer-ho perdreu totes les dades que tingueu en aquell dispositiu.)
4.2. Programes de servei
En aquest subapartat veurem les eines bàsiques que necessita qualsevol usuari d’informàtica per executar la seva feina.
4.2.1. Programes d’edició
Els programes d’edició són programes que ajuden a editar programes i a modificar-los. Cada arxiu té el seu propi format i un editor específic amb què es pot modificar, encara que n’hi ha que accepten diferents formats. Els més comuns són els editors, que permeten modificar i/o crear documents o codis font dels programes.
Els sistemes operatius inclouen editors, encara que són una mica rudimentaris.
4.2.2. Programes traductors, muntadors i depuradors
Els programes traductors (compiladors) tradueixen el codi font d’un programa desenvolupat en un llenguatge de programació a un codi de baix nivell que sigui executable per part de la màquina directa-
ment, anomenat llenguatge de màquina.
El primer pas és passar el programa fet amb llenguatge d’alt nivell (com C, C++, Java, etc.) a un llenguatge de màquina (normalment binari, és a dir, 0 i/o 1), que és un llenguatge que la màquina entén directament.
Aquest primer pas el fa el muntador. Hi ha compiladors específics per a cada llenguatge.
Després haurem d’enllaçar diferents parts d’un programa, pas que també fa el muntador (enllaçador o linker), i finalment s’executa el programa a la màquina.
Una vegada executat el programa, pot ser que no faci el que nosaltres volíem que fes. Això requereix una anàlisi més acurada: necessitem depurar el programa amb un depurador (debugger).
Els depuradors van executant sentència a sentència el programa que s’ha de depurar i miren el resultat que genera, i així podem veure en què ens hem equivocat. També s’hi poden afegir punts d’aturada, és a dir, que el programa s’executi fins a un punt que hem definit i mirar el contingut dels registres en aquell punt per veure si contenen els resultats esperats o no.
4.2.3. Programes gestors de bases de dades
Un programa gestor de bases de dades és un programa que facilita a l’usuari l’administració, l’ús i la gestió de les dades que formen part d’una base de dades. La seva missió és ocultar l’organització interna de la base de dades i donar eines a l’usuari perquè pugui generar informes, plantilles per afegir o editar dades, i gestionar recerques amb els seus gestors de recerca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada